Benvolgut batle, distingides autoritats, senyores, senyors, amics tots… molt bon vespre. No me quedarà més remei que, primer de tot, presentar-me, que tenc por que molts de vosaltres no em conegueu. Som en Guillem Bestard, fill den Pep Bestard, més conegut a Estellencs com en Pep Capseta i de n’Antònia Vallespir, “Morena”, que es casaren a l’església de Sant Joan Baptista d’Estellencs l’any 1928. Fins aquell dia vivien a s’Arraval, un al número denou i l’altre al vint-i-dos. Eren veïnats, molt veïnats.

Vaig néixer aquí, en aquest poble nostre, dia quatre de maig de 1931, però molt poc temps després, encara infant, els meus pares hagueren de partir a guanyar-se les faves a una altra contrada, que resultà ser a prop, just al poble veïnat d’Andratx, on he residit sempre. De nin, algun estiu, venia a passar les festes a Ses Amitges. Els dies de revetlla, les cosines grans, decidien, un poc tard, si quedàvem a romandre a ca sa tia Bàrbara des torrent des cuc. Llavors, com ara, els dies de les festes els carrers d’Estellencs s’omplien de gent i alegria. La diferència més gran es que, ha estona, els que tenien problemes per passar enlloc dels cotxes eren els carros que estiraven les bísties.

També venguérem una vegada a unes noces. I record molta de gent a la plaça, inquieta, ma mare, que era la padrina jove de la novia, plorava, i jo no sabia que passava. Més tard vaig saber que el noví arribà una hora tard i que hi va haver molts de nirvis. Jo no me’n vaig preocupar massa per aquest tema però si que, encara que no recordi el que vaig sopar aquesta nit passada, me’n record de haver menjat molts de quartos amb xocolata, més tard, com si res no hagués passat, a Can Manuel.

La carretera d’Andratx a Estellencs també ha estat molt important pels dos pobles que uneix. I per a tota Mallorca. Encara jove, la meva germana gran, va dur el Bar Cubano a Andratx, just devora l’abeurador de les bísties. Allà s’arreplegaven cada matí molts dels carros que després pujaven cap a l’obra de la carretera, que he sentit dir que cobraven 25 pessetes per dia de feina, i molts de peons, que cobraven 12 pessetes, i que cercaven passatge per pujar en qualque carro. També aprofitaven, els que tenien una pesseta, per fer un cafè i una caçalla.

I ara vos hauré d’explicar com ha succeït que, vuitanta anys després, jo sigui aquí, a punt de rebentar de goig, per llegir-vos el pregó de les festes de SantJoan Baptista. Fa un parell d’anys que vaig començar a cercar pels arxius les partides de naixements, defunció i matrimoni que fessin referència als meus padrins, per tal d’anar fent l’arbre genealògic de sa meva família.
Amb totes les limitacions acadèmiques que tenc, si teniu en compte que jo som més pagès que altre cosa, crec que he fet una feina curiosa. He aconseguit completar l’arbre fins a vuit generacions, mallorquins i mallorquines que vivien fins i tot en els anys mil sis-cents, i estellenquins i estellenquines a partir dels mil set-cents.

Com que vaig quedar satisfet de la feina feta, vaig presentar un escrit a l’Ajuntament per si els hi podria interessar exposar-lo durant les festes patronals d’enguany. Quina no va esser la meva sorpresa quan, no tan sols em deixaren mostrar-lo, sinó que, a més a més, m’oferiren l’oportunitat, he de dir que irrebutjable, de ser el pregoner de les festes. I aquí som. Al meu poble natal, amb 80 anys a l’esquena, de cap manera vell, i amb una xerrera que si no m’haguessin aturat, hauria preparat un pregó d’un parell d’hores. No vos preocupeu, que vos promet que no serà així, que en aquestes hores ja hi ha més ganes de sopar que d’escoltar sermons.

I com me va pegar sa curolla de l’arbre genealògic? Ma mare, ja velleta, més de 90 anys, sorda que no ho podia ser més, me contava coses de quant era nina. Que si brodava mocadors per un velló sa dotzena de inicials brodades. Que si collia oliva tres o quatre mesos cada any, a Son Fortuny. Que com que tenien la obligació de collir-ne una quantitat mínima si volien cobrar, ella havia d’omplir primer el seu paner, ben aviat, i després ajudar a sa mare a omplir el seu, que tenia les mans un poc baubes i no hi arribava a temps. Que en acabar la temporada havien de comprar a l’amo dues mesures d’oli, devers 36 litres per collidora, tan si volien com si no. Me contava que mon pare feia carbó, eixermant llenya, i en tenir el carbó fet havia de donar-ne la meitat a l’amo. Altres homes feien de missatges tota la seva vida, els dies de pluja reparant i
adobant coses a les cases de la possessió, mantenint els guarniments ben engreixats amb la pixa del porc. Si no hi havia res per reparar, feien corda de palma de la qual sortien els vensisos, una corda per fer empelts o cordar cadires, o fer llatra per fer senalles i beasses. Del jornal d’aquests missatges no en parlaven mai ni amos ni treballadors, però bastava veure com duien d’apadassats els calçons per endevinar com ho passaven a ca seva. Eren altres temps.
Coses me contava ma mare que em feien pensar en qui eren, com eren, que feien tota aquella gent que va viure abans que jo i de la que jo i tots vosaltres hem de heretar tota una cultura i una manera de viure que no podrem mai oblidar del tot, per molts de canvis, necessaris, per altre banda, que se’ns vagin apareixent.

És així que un dia vaig anar a l’arxiu diocesà i al jutjat d’Estellencs i vaig demanar l’acte de baptisme del meu padrí patern, del pare de mon pare, nat, igual que la padrina, el 1863. En aquest document del padrí vaig descobrir que son pare, el meu repadrí, era torrer, natural d’Estellencs i veí d’Andratx. I com que havia sentit a dir que a Sa Dragonera havien trobat un faroler set dies després d’haver mort, vaig pensar que aquest torrer de llegenda o història era per ventura el meu besavi. Així que vaig demanar el seu certificat de naixement. I em digueren, els arxivers, que havia d’esperar vuit dies, que varen ser llarguíssims. Tot per contestar-me que no ho trobaven. Clar. Si tu els hi dones les dates de naixement, ells cerquen en el llibre, ordenat
per dates, i et copien la inscripció. Però si tu no tens les dates exactes, ells no cerquen per tu.
Així que em vaig haver de treure el carnet d’investigador i començar jo mateix la recerca del document. I Vaig cercar i cercar. I vaig trobar la inscripció del repadrí. Però no era el torrer que havien trobat mort. Les dates no quadraven. I més tard vaig trobar el torrer de Sa Dragonera, mort als quaranta-sis anys. I també era Bestard. Però no era parent meu.

En aquell punt emperò, jo ja estava totalment viciat i no tenia més remei que anar constantment ampliant i endarrerint tot l’arbre que havia començat. I amb paciència i un grapat d’anys de feina i de voltes pels arxius diocesà i de l’ajuntament he preparat un arbre que sortint de mi, fa aparèixer els meus:
dos pares,
quatre padrins,
vuit besavis o repadrins,
setze rebesavis (o padrins dels padrins),
trenta-dos quadravis (o repadrins dels padrins),
seixanta-quatre avicinquès (o repadrins dels repadrins),
i cent vint-i-vuit avisisès (que son els pares dels repadrins dels repadrins).
He de confessar que en aquesta darrera fila de cent vint-i-vuit encara me’n falten setze que no he pogut trobar. En total dues-centes trenta-vuit persones, sa major part d’elles estellenquines.

En els documents que jo he manejat per preparar l’arbre genealògic, el cognom que més apareix és Palmer, amb molta diferència, després Perpinyà, Bestard, Vallespir i Jover.
També surten bastant els Alemany, Mir, Sastre, Munar, Balaguer, Font, Perelló, Bonet, Bosch, Vallès, Cerdà, Horrach, Ballester, Martorell, Alomar, Thomás, Riera, Calafell, Ferragut, Gil, Ramón, Llinàs, Muntaner, Terrassa, Flexes, Morell, Arrom, Galmés, Campaner, Coll i Ferrà.

Encara no he acabat, però només amb els llinatges que he dit fins ara, si en davallar d’aquí vos he de pagar un cafè a tots els que sou cosins meus, segur que me sortirà car. Els que falten i que només surten una vegada són: Esteva, Riutord, Colom, Amengual, Fiol, Cerdó, Figuerola, Vives, Capó, Rullàn, Moner, Gomila, Ensenyat, Roig, Bujosa i Puig.

A títol de curiositat he trobat un document que dona fe que a l’any 1750, a l’església de Estellencs, encara no parroquial, hi havia tres religiosos, Mossèn Llorens Caldés, Mossèn Gabriel Borràs i un altre que signa com Fra Mariano de Mallorca, caputxí assistent. No tenien els problemes d’avui en dia per trobar capellans.

Per acabar ja, que he promès no allargar-me de més, vos he de contar que, voltejant fa pocs mesos per Estellencs, amb el meu net, que nom com jo i que du el meu llinatge, i que te seixanta-dos anys manco que jo, mostrant-li el poble, els carrers, les cases, la casa on vaig néixer, les teulades des de s’arraval, les escales, els rentadors, tots els llocs que me quedaren per sempre a la memòria, parlant-li jo de la gent, dels homes i les dones que vaig conèixer i dels que encara conec, dels seus avis i àvies, del que feien i de com vivien, ell me digué, afirmant-ho:

Tu estimes Estellencs, padrí.

Es clar que si, li vaig contestar. És el meu poble.

Però no l’estimes perquè sigui el teu poble, me va replicar. L’estimes
perquè és un poble que se fa estimar.

Moltes gràcies,
bones festes
i molts d’anys a tots.
Amb Déu siau.